Últim post

Sí, com ja portava temps anunciant, en un futur imminent deixàvem El Frikadero i per tant deixaria d'escriure en aquest blog.

Doncs bé, ha arribat l'hora de fer-ho (podria haver escrit abans però fins ara no he trobat la pau interior i el temps per a fer-ho).

M'hagués agradat també comentar i posar les fotos de la Festa d'acomiadament, però tampoc és possible. No és possible perquè no hi va haver festa.
De vegades crec que és una virtut deixar les coses per fer fins l'últim moment, perquè així segur que no fas res en va. Alguns ja ho sabreu, però resulta que l'altre habitant va decidir unànimament que no hi hauria festa aquella nit al·legant cansament i molta feina per netejar al següent.
Així que po1ques hores abans, tot el pla de gairebé un mes s'havia esfumat.

Total, que el pis ja ha quedat buit (suposo), com a mínim jo ja no hi sóc, així que aquest és el motiu pel qual no cal que escrigui més.

Així que vaig aprofitar els últims minuts per fer unes fotos i acabar de recollir quatre coses (m'hagués agradat agafar més menjar però es veu que se m'havia avisat prou, em va passar l'oportunitat de fer-ho i devia acabar a un cubell d'escombraries).

Total, anàvem per les fotos:



L'omnipresent congelador, que fins a la fi dels seus dies fa la feina tan eficaçment com és possible.



Sí, té collons la cosa! Des del 13 de novembre els fogons cada dia estaven més bruts i ara que ja no hi viu ningú li dóna per netejar-los!!! Simplement, inexplicable.











Com veieu, mica en mica anava quedant buit. I net!




I el recochineo torna amb aquesta imatge i la següent: abandonem El Frikadero deixant-lo més net que una patena.




Així que ara que ja s'han acabat les fotos, ja no queda més a dir i ja puc donar el blog per finalitzat.

Gràcies als pocs que hi heu posat comentaris i gràcies a aquells que us ha fet somriure en algun moment.

Per part meva, no em vull comprometre, però m'agradaria més endavant, si tinc moltes estonetes lliures, agrupar tots els comentaris i posar-los a disposició de tothom que se'ls vulgui descarregar, en forma de llibre electrònic. Però això potser serà més endavant, ja ho veurem.

I ara ja sí, m'acomiado des del meu nou pis. Adéu.

El principi del final

Això ja sembla una pel·lícula de la Isabel Coixet. Sí, em recorda a Mi Vida sin mí. Només és un comentari, ara no em posaré a parlar de cine (només faltaria això), perquè sembla que estiguem exprimint al màxim l'agònica situació dels últims dies al Frikadero. Però és lo que hi ha, que deia aquell :)

L'altre dia, els Habitants del Frikadero es van reunir en consens i van crear un monstre (en el bon sentit de la paraula; no hi va haver roce en cap moment): el proper dia 23 de juny, i aprofitant l'excusa del St Joan, farem la festa d'acomiadament del nostre Frikadero.
Però clar, com que és l'última, no volem que sigui com una festa més i prou, sinó que volem que els veïns ens recordin quan ja no estiguin entre nosaltres.
Així que he imprès unes invitacions que vaig fer amb 5 minuts (per si un no és prou avispat, que no es pensi que m'hi vaig tirar la tarda) per convidar els veïns a la festa. Clar que sí!
Suposo que la majoria de vosaltres ja l'haureu vist (fins i tot potser la rebreu per correu els propers dies), però per si de cas, jo la poso aquí:



Suposo que entre avui i demà dipositaré les invitacions a les respectives bústies, perquè puguin ser partíceps de la festa (després el Frikadero l'acabaran ocupant peruans o algo semblant i llavors serà quan ens trobaran a faltar, però aquest és un altre tema).

Doncs em penso que la invitació ja és prou explicativa per sí sola, com a mínim aquesta era la intenció: qui vulgui venir (no tanquem la porta a ningú, només a les autoritats perquè la tirin a terra) hi serà convidat, però que no vingui amb les bans buides. Ni poc plenes.

Espero tenir temps per preparar una edició especial i més llarga del CD per fer-te amic dels veïns.

Un altre Frikadero

No, no porto fotos de cap comuna plena d'inmundícia ni res semblant. El que porto és l'enllaç al blog que s'ha fet un pichacorta (dit afectuosament, tot sigui dit) que es pensa que té un Frikadero.

Senyores i senyors, passin, vegin i sobretot, riguin amb el careto de pseudo-intel·lectual amb el que ha sortit retratada la joia: El Frikadero de Keko!! (toma ya!)

Aquest producte de l'Opus es pensa que a Frikadero se li diu a qualsevol cosa. Pobret... il·lús! M'hagués agradat veure la cara que se't va quedar quan vas intentar registrar el blog a nom de Frikadero i no vas poder perquè estava ja ocupat i et vas trobar amb això!!! Segur que ta mare et va fer rentar els ulls amb lleixiu i et va fer resar tres rosaris.

En fi, pobret, ja m'he ficat prou amb ell.

Doncs lo dit, que hi ha un altre Frikadero, però ni de lluny, cap com l'autèntic.

La neteja, aquesta gran desconeguda

Continuant amb la temàtica de l'entrada anterior, i com ja haurà quedat més que clar, el Frikadero no és precisament un model de neteja.
Sovint, quan en una conversa surt el tema, sempre hi ha algú que acaba criticant el nostre inexistent pla de neteja, que consisteix en... bé, o sigui... doncs això. I no dic que no tingui raó, però quan veus que hi ha gent que viu en pitjors condicions, et relaxes una mica i penses que no tot està perdut.

He dit en pitjors condicions de neteja que el Frikadero? És possible aquesta hipèrbole?
Senyores i senyors, doncs sembla que sí. Fins que no vaig veure les fotografies a les quals us estic introduint, em pensava que el nostre Frikadero era el paradigma de pis de solters desendreçat, brut i ronyós. Però després de veure les imatges que us posaré a continuació, a un li puja l'ego.

Jutgeu vosaltres mateixos:



El nostre successor a ostentar el títol de Don Limpio 2007.

Com podreu observar, té una certa tendència a col·leccionar i/o reciclar llaunes de cervesa. I tenint en compte que aquesta deu ser la seva principal font nutricional, queda demostrat que el suc de civada és un nutrient clau en el desenvolupament dels solters.


Amb tanta cervesa que beu aquest bon home, és normal que tingui un lloc en condicions on buidar la bufeta.



Com diria Torrente,

Señora, está tan limpio que se puede comer sopa en él!

Bé, fent un d'ull ràpid per la cova on viu aquest individu, veurem que no li calen persianes per atenuar la llum natural que entra per les finestres:




Una vegada va fregar els plats, però se'n va cansar aviat i va desistir:




Però no us emporteu una mala imatge seva: ell és un gran cuiner i si voleu us convida a dinar:




Amb el mes de vida que li queda al Frikadero ja no crec que puguem arribar al seu nivell, ni que ens ho proposem!

Gallina Blanca presenta...

[Publicitat]

Post patrocinat per Gallina Blanca.

[Fi de la publicitat]

Bé, tot i que portava uns dies sense escriure res, crec que ara és un bon moment per treure un post que tenia guardat des de fa temps: concretament des del 13 de novembre.

I com és que tant de temps? Doncs perquè aquest post és una mica diferent dels demés en el sentit que més aviat es tracta d'un reportatge fotogràfic sobre l'evolució del procés de descomposició d'una sopa Gallina Blanca. Sí, ho heu llegit bé.

Els protagonistes d'aquest post doncs, són els següents:

• Un Habitant del Frikadero de cuyo nombre no quiero acordarme amb memòria volàtil (com les calculadores solars).


• Un sobre de sopa instantània Gallina Blanca com aquests:
  
  
  

I ja està! Ara només cal posar a bullir l'aigua, tirar-hi el sobre, menjar-se el resultat i aquí no ha passat res!

Clar que tot hagués estat més fàcil si no hagués passat això:



Que sí, que sí, que són coses que passen, cap problema!

Però clar, quan l'endemà continues trobant-te la mateixa taca, l'endemà següent també, i l'altre, i l'altre... al final ja li agafes carinyo i mira, 6 mesos després encara continua amb nosaltres!

Total, que vaig agafar la càmera i cada dia li feia una foto per anar-ne veient l'evolució. Amb el temps he fet 100 fotos (1 foto per dia, però al final me'n vaig cansar) i les anava comentant.
Així doncs, que si voleu seguir l'evolució i llegir els comentaris sucosos (i mai millor dit) d'algunes de les fotos, ja podeu fer clic a l'àlbum complert, en exclusiva per a la comunitat del Frikadero!

Que comenci l'espectacle!!! I bon profit!

Gallina Blanca

El futur del Frikadero

Us heu parat a pensar què serà del nostre Frikadero d'aquí uns anys?
No cal que us hi esforce, aviat ho podreu saber.

Pel que sembla, el juny serà l'últim mes en què els Habitants del Frikadero habitaran tan il·lustre lloc.Estaràs contenta!

L'altre Habitant té la intenció de fer de rodamón, de vagabundejar pels carrers de l'est europeu i jo, per la meva banda, no penso pagar 600€ per habitar-lo.

Sobre què serà del Frikadero no ho sabem encara, però si voleu visitar-lo per primera vegada feu-ho ja abans que sigui massa tard. Altrament també podeu portar ofrenes en forma de diners, menjar o serveis a la comunitat com voluntaris d'una brigada de neteja.

Okonomiyaki

Ja que fa temps que no sabem res de nuestro gran amigo Nobu (havia de venir a Barcelona aquest hivern però es veu que el metge li ha desaconsellat viatjar) parlaré una mica d'ell.

Molta gent ens preguntava i ens pregunta per què, després de tot el que expliquem, el vam tenir tan temps al Frikadero. I la resposta és senzilla: perquè tot i les diàries borratxeres, les bronques, i els vergonyosos espectacles als que ens ficava (com a mínim hi havia un bar on el coneixien i havia hagut de demanar perdó als cambers per la borratxera de la nit anterior), cuinava i fregava.

El que passa és que ja cap al final de la seva estada al Frikadero, ni cuinava ni fregava. Una pena, perquè no tenia preu veure'l a les 8 del matí fent flexions davant de la tele veient Hatori el ninja (ell li deia Hatoriko) moments abans de passar l'aspirador. I els plats que feia (es veu que havia sigut cuiner) estaven de conya.
De vegades els Habitants del Frikadero li demanàvem que ens fes un plat molt senzill (al Japó es menja a diari) però molt bo: l'Okonomiyaki.

En honor a la veritat val a dir que abans de conèixer-lo no havia menjat res de cuina japonesa, així que puc dir que gràcies a ell m'hi vaig aficionar. I ara cada cop que vaig a un restaurant japonès pregunto si tenen okonomiyaki, cosa que només he trobat a un restaurant.

Així que quan avui, de casualitat he trobat aquest enllaç on explica com fer-lo, se m'ha quedat aquesta cara:



Un dia d'aquests compraré els ingredients, em lligaré una cinta al cap, em posaré un parell de ganivets al cinturó i en preparé un. Estigueu atents que les fotos de l'espectacle segur que són humiliants!

Per cert, uns restaurants japonesos a Barcelona plenament recomanables:

• Senba Zuru (pots demanar sopar tranquil·lament a un dels seus tatamis sense recàrrec. Zona Sagrada Família.


• Teppan-ya: dels mateixos amos que l'anterior, restaurant recentment obert on pots menjar a la barra on fan el menjar, amb els cuiners fent mil i una parides (o espectacle) amb el menjar. 934464350. Zona Sagrada Família


• Hanagin: buffet lliure japonès on pots menjar tan com puguis. Més de 100 plats a escollir, tots cuinats a la vista i molt bons. Zona Enric Granados/Provença.

La Matança del porc

Els suborns són una cosa absolutament abominable... fins que cauen a prop teu, que la cosa canvia. Potser més aviat hauriem de parlar de regals de nadal que et fan els proveïdors perquè te'n recordis d'ells i l'any següent els continuïs encarregant treballs.

Gràcies als suborns que l'altre Habitant del Frikadero va rebre, vam poder fer un sopar digne de la matança del porc. El menjar es traduïa per muntanyes d'embotits ibèrics de tots els calibres (pà, tomàquests i Doritos en menor mesura), i la beguda a vinachos variats, una testimonial i efímera ampolla de Tequila, un Pinki i un Absolut.

El motiu principal de l'esdeviment, que reunia una àmplia representació de la comunitat frikense era atacar l'excedent de menjar (car) que hi havia al Frikadero. D'altres preferien interpretar-ho com una celebració del nadal i a mi ja m'està bé fer una festa en honor a Saturn (prefereixo celebrar algo relacionat amb un déu antic que no pas amb el déu cristià).

Les parets del Frikadero emanaven una olor d'embotit del car que encisaven a tots els convidats que anàven venint amb el retràs característic.


Detall d'un friki esquarterant el gorrino amb gran eficiència i pulcritud.

Abans de començar també hi va haver lloc per les obscenitats (els psicòlegs en dirien necessitat d'un reforç per suprimir els complexes), i els capricis més delirants de la Naturalesa. Aquí en deixo unes mostres.





Al sopar també hi va assistir un especímen que ens va recordar el Nobu, el que passa és que aquest era de més a l'esquerra. S'ho menjava tot (i el que no podia menjar ho acumulava entre els seus harapos). Bebia el tequila (directe de l'ampolla) com si fos aigua (es veu que al seu país los viejitos y las viejitas de la Sierra se toman aguardiente cada día antes de ir a trabajar al campo). I clar, quan li vam ensenyar el vodka, el va estar ensumant una estona i doncs també se'l va jincar com si res.

A tot això, i ja després del sopar, és quan entra la son i els més dèbils comencen a caure: és per això que l'Enric, més espavilat que els demés, va veure en els cartrons que precintaven un dels pernils com la millor opció per posar-se a dormir. Que estaven tacats d'oli? I què? Eren molt còmodes com es pot apreciar a continuació:





Mentrestant, el Frikadero anava acumulant merda variada per totes bandes (sense anar més lluny va ser tot un detall sacsejar les ampolles de cava per netejar fins els racons més inòspits de la cuina). Però com que d'això no hi ha material gràfic ens haurem de conformar amb una foto de la panoràmica general:



Passava el temps i es va trobar una bona forma de fer passar el fred. Tots fent cares de fàstic mentre el Nobu-TexMex els anava deixant en ridícul...



Ja s'havien fet les 12 de la nit, i mentre els ànims s'anaven asserenant...



... a un dels convidats no se li va acudir res més que començar a ballar claqué i a percutir les parets com si fossin part d'una bateria imaginària. Evidentment, pocs minuts després aquestes accions havien causat el previsible: Mephisto havia ascendit a la terra encarnat en aparença de veïna boja del costat i va a començar a sonar el timbre de forma insistent:
Tothom va callar de cop i no vaig tenir temps d'agafar cap càmera de fotos i posar-li el flash, així que ja que no tenim documentació gràfica de l'escena ens haurem de refiar dels cronistes.
Va ser obrir la porta i trobar una esgarrifant imatge de la veïna en pijama de gossets embolcallada per una bata verda de quadres; Això no s'oblida fàcilment!
La negociació va ser més fluixa del previsible i al cap de poca estona ja erem al carrer, aprofitant que el doctor de peus havia tingut la gentilesa de fregar tots els plats i gots usats ja que la presència de tovallons de paper i coberts de plàstic va ser més que testimonial.

La maledicció de les bombetes

Ja no sé què fer, començo a estar desesperat.
Des de la publicació d'aquest article han passat només 30 dies, temps suficient perquè es tornés a fondre la bombeta del meu habitacle.
Pensava que no era tan complicat posar una bombeta nova. Il·lús de mi, em pensava que només calia desenroscar l'antiga i enroscar la nova, però sembla que hi ha algun pas que no acabo de fer bé perquè només duren un mes. I a més, la marca era Philips, que suposadament fa bones bombetes.


Moments abans de canviar la bombeta.

Per sort en tenia una de reserva, però si han de durar tan poc, al final crec que la millor alternativa és la que he fet: anar al xino i comprar-ne 3 de cop. Seran de tot menys homologades, però com a mínim que em surtin més barates.



El que em va fer gràcia és el nom, KDE (comentari friki i estúpid: espero no haver d'instal·lar-me un Linux per poder-les fer servir).

A veure quan duraran!

Cartes d'amor

Arribes tard al Frikadero, cansat, amb el sopar per fer i quan vas a posar la clau al pany (no tenim costum d'entrar per la finestra) et trobes això:



No es veu massa bé, però posa això:

Hola,
somos las vecinas de abajo.
Teneis un problema de goteras.
Hemos intentado contactar con usted pero no coincidimos.
Por favor, póngase en contacto con nosotras o con el propietario.
Muchas gracias, esperamos alguna respuesta.

Hola, vecinas de abajo!!
Què vol dir que tenim un problema de goteres? Que perdem oli? Vaja, la que faltava.
No coincidimos porque no estábamos, no té més misteri.
I tant que rebreu resposta, i tant!

Així que em vaig posar a donar voltes pel Frikadero (al no ser precisament una mansió vaig acabar aviat) per veure si hi havia alguna aixeta que perdia (només la de la pica de la cuina, però anava a parar a la pica) i el terra també estava sec.

Vaig baixar i vaig trucar el seu timbre, però com que no funcionava i tampoc contestaven picant a la porta, vaig haver de posar-me les ulleres de veure-hi a prop i desenfundar l'estil·logràfica.

Un parell de minuts després, la seva porta lluïa aquesta elegant i educada nota:

Hola, sóc un dels veïns.
Avui he arribat tard, per això no us he dit res abans.
En primer lloc us demano disculpes.
En segon lloc, el timbre no us funciona, he picat a la porta però no ha contestat ningú.
Ho provaré de nou demà al vespre.
Mentrestant, marxaré del pis amb la clau de l'aigua tancada.

Per cert, us heu fixat que he posat la paraula pis sense cometes? Era per aparentar, que consti.

L'endemà, l'altre Habitant del Frikadero va baixar a socorre-les, aquest cop sense gotera (ja que havia tancat la clau de l'aigua). Es veu que la gotera queia justament a sobre de la tassa del WC i clar, havien de pixar amb paraigües (suposo que el problema venia quan es pujaven els pantalons, perquè com que havien de fer servir les dues mans es devien mullar).
Però les marqueses en qüestió, com que tenen un pis el doble de gran que el nostre, també tenen dos lavabos, així que ara estan fent servir l'altre (serà un test amb margarites?) mentre nosaltres "arreglem" el problema.

Així que faig un comunicat i una crida a la bona voluntat dels lectors perquè en l'època solidària en la que estem ens aporteu una ajuda econòmica perquè no ens haguem de vendre el radiador i el minipimer per pagar un maleït lladre lampista.

Apa, ja sabeu què us toca! A ser solidaris!

Les bombetes maleïdes del Frikadero

Ahir us comentava que les bombetes de l'habitació es fonen amb una certa facilitat. Doncs bé, no només aquestes sinó que també es fonen les de l'escala. Aquest cop ha tocat al primer pis.

Per cert, oi que fa temps que no us parlava de la veïna boja del costat? No us preocupeu que ja torna a recuperar el seu protagonisme!

Mireu què em vaig trobar ahir al vespres quan vaig arribar al Frikadero:



Això és, ni més ni menys, que una foto (amb flash per raons òbvies) de la porta del 1r-1a. Oi que sou capaços d'observar-hi un petit detall? Sí, concretament al mig de la porta hi ha un requadre blanc. Bé, no és exactament blanc... si ens hi apropem sembla com si hi hagués alguna cosa escrita; anem-ho a veure més detalladament:




Oh, però si és una de les típiques amenaces de mort anònimes que deixa la veïna boja del costat!!

Si és que viure al Frikadero no té preu, ja ho veieu. Cada dia és una aventura.

De moment, no sé encara la reacció de les veïnes d'abaix, però aquest matí encara hi havia la nota penjada a la seva porta.

Què us sembla, els hi deixo el fanalet a la porta de casa?

Bombeta nova... i làmpara nova

Després que l'altre dia es tornés a fondre la bombeta de la meva habitació (gràcies a aquest blog he pogut calcular que ha durat 5 mesos, ja que l'última vegada va ser aquesta) i que em costés només un parell de dies posar-ne una de nova, la situació començava a ser preocupant i s'havien de prendre mesures preventives.

Va donar la casualitat que ahir a la nit, quan em dirigia cap al Frikadero em vaig trobar una cosa que em podria servir. Suposadament hauria d'estar a les obres que hi ha davant, però en vista que estava al costat de la porta del carrer, la vaig pujar.

Es tracta ni més ni menys que d'això:



Però clar, que aconsegueixis una làmpara d'aquestes no significa que la puguis fer servir, ja que van protegides per ser obertes amb una clau especial. Precisament jo no tenia la clau especial, però tenia una altra cosa que em va anar a la perfecció: l'aixeta de la tuberia que va tallar el Mario i que encara no hem llençat. Així dóna gust fer una mica de hacking-lamp!



Un cop desmontada, em vaig trobar amb la sorpresa que està alimentada per unes bateries (ja m'imaginava que no aniria amb piles botó, però no acabes de saber què hi ha fins que no ho obres).





I ara quedava l'altra qüestió: Com coi s'engega? Doncs resulta que la carcassa té un petit forat (a la següent foto, per on passa l'escuradents), des del que es pot accedir a l'interruptor (en vermell) que hi ha a l'interior)



Aquí us ho enseyo millor: per si algú li interessa jugar amb els llums que es trobi pel carrer (potser no és molt recomanable per això de deixar-los apagats de nit o que gastin bateria durant el dia), però amb aquesta imatge ja sabreu un és el botó:




I no heu trobat a faltar una foto amb la làmpara encesa? Doncs resulta que no tenia bateria, així que molt destripar per res! :(
Així que si algú té un carregador d'aquestes bateries (6 volts) o un carregador de mòbil tunejat o el que sigui, a veure si podem fer un apanyo.

Ens han robat!

El passat dia 27 vam ser víctimes d'un atracament, al propi Frikadero, i fins aquest dilluns que no em vam saber les conseqüències.

Què va passar el dia 27? Doncs que, casualment va ser el dia en què el Mario ens va fer una visita.
Sí, sí, funciona tot de conya, però mireu la carta exigint el pagament de l'impost revolucionari (que en pregui nota ETA):



175 euros!!! Serà lladre!
No us penseu, que només va canviar un tros de tuberia, no ens va fer cap massatge tailandès ni res per l'estil!

Bé, de tot això només en puc treure una conclusió: si hi ha alguna noia a la sala, que deixi el seu nòvio inmediatament i se'n busqui un de fontanero que, per lo vist, segur que la jubila.

Època de pluja? Al Frikadero ja no!

Portàvem dies impacients (ja no tenim ungles) esperant la visita del salvador, i al final ja us puc anunciar que s'ha complert.

He arribat al Frikadero sobre les 14:30 i justament a la porta de baix m'he trobat un tio amb un mono de color blau i 3 caixes d'eines: ha sigut llavors quan els meus dubtes s'han esvaït: estàvem salvats!

Mentre ell es posava mans a l'obra jo em preparava alguna cosa per menjar, però això no ha impedit que pogués anar fent unes quantes fotos per relatar la vivència.

Aquesta primera foto ja mostra la magnitud el poderío: caixa d'eines, peces de recanvi, soplete, bosses de plàstic... tot un professional!



Més o menys ha estat lluitant aferrissadament contra la tuberia durant una hora i mitja, però al final ha sortit vencedor i aquest és el resultat:




Ja sé que aparentment no es veuen millores, però les tuberies tampoc les fan de colors vistosos. De totes maneres, ja podeu veure el tros antic tirat per allà.



Espero que l'altre Habitant del Frikadero no llenci els tubs, ara se m'ha acudit que podia fer un primer pla al boquete de la tuberia, perquè us en fessiu una idea.

Ara sí, mireu quin goig que fa la tuberia!! Ja només queda canviar la tassa!!



I aquesta és la part més desagradable: la factura. De fet no posa el preu, només les hores (2), la factura ens l'enviaran per correu, així no fa tant de mal.



Per cert, us heu fixat com es diu? Luis! :D
I no, no és italià, ni polonès, ni peruansito... és espanyol, cosa que no ens esperàvem.
A tot això, suposo que us pica la curiositat per veure'l, no? Doncs aquí el teniu.



De res.

Ni Barragán ni Fontaner

Sembla que el Frikadero està maleït per alguna ànima en pena (com podria ser la veïna boja del costat) o el que sigui, perquè per més esforços que fem, ni el Barragán ni el Fontanero han volgut fer-nos una visita.

Per una banda, Don Manuel cobra 1000€/hora, així que com a màxim el convidaré a prendre el tè. Per altra banda, i tal com us vaig anunciar, el fontanero (que per cert, espero que tingui uns preus més assequibles que el Barragán) no es va presentar i per tant, lluny de convertir el Frikadero en el desert del Gobi, continuem amb la gotera.
Però centrem-nos en el fontaner: vaig estar esperant-lo una hora i finalment vaig decidir trucar-lo, per saber si se li havia oblidat, se l'havia menjat un tauró o què coi li havia passat: doncs no, es veu que la primera visita del matí se li havia complicat (per canviar unes aixetes havia hagut de trencar rajoles!!) i per tant ens haviem de fotre. Això sí, quan li vaig dir que el mínim que podia fer era avisar em va dir que ell no pot demanar als seus operaris que truquin als clients quan no puguin venir.

Així que, en comptes del Mario molt possiblement cridem el Luigi.

Volia il·lustrar aquest post amb una imatge del Mario Bros, però he trobat un parell de frikades que no tenen preu que no he pogut evitar de posar:





Déu és molt cruel permetent aquestes coses.

Pret-à-porter

Una de les coses bones que té viure al Frikadero és que sense ni voler-ho segueixes les tendències més avanguardistes del món de la moda. Només traient el cap per la finestra pots veure exposats els útlims modelets dels dissenyadors de roba més capritxosos.
Jo, amb això de la moda no hi entenc, però per si us pica la curiositat, us deixo un avanç de la temporada de primavera del catàleg Gipsy Woman with garlics and lemons 2007.


Em sembla que em quedo amb el model de més a l'esquerra, o sigui, el drap blanc amb ratlles.